Jaume Triay és un estudiant de 16 anys del CIDE, que cursa actualment 4t d’ESO. Ell ha estat un dels seleccionats a escala nacional per gaudir d’una Beca de la Fundació Amancio Ortega per cursar durant un any els seus estudis a Canadà. En aquest país, residirà amb una família local i estudiarà 1r de Batxillerat. Després tornarà al CIDE per continuar amb els seus estudis.
Jaume, el primer de tot enhorabona. M’imagín que estaràs molt content de rebre una Beca de la Fundació Amancio Ortega?
El dia que m’ho havien de dir, una hora abans estava que no em podia contenir. Jo sabia que m’enviarien un correu a la una del migdia per saber si partia o no partia cap a Canadà. Els meus amics em van fer prometre que l’obriríem tots junts. Jo vaig veure que m’havia arribat el correu però no el vaig obrir. Quan vaig anar a l’escola, estaven tots esperant-me a la barrera, em van envoltar tots i vàrem mirar tots els noms de la llista fins que va sortir el meu.
Al principi estava molt eufòric, però després em vaig deprimir un poc perquè el meu millor amic estava més content que jo i em sabia greu per ell. Em va recordar molt a la pel·lícula de “El indomable Will Hunting”, en el moment en el qual el millor amic del geni li diu que espera anar un dia a cercar-lo i que en picar a la porta no hi sigui. Em vaig recordar d’aquest moment i em va entrar un poc de coseta…
Després vaig arribar a casa i els meus pares estaven molt contents, els padrins em van tenir una hora al telèfon i el cap de setmana vaig telefonar també als professors amb els quals tenc més confiança, amb els que s’han implicat més amb mi.
Com et vares assabentar que existien aquestes beques?
M’ho va dir una amiga meva, ja que la seva germana s’hi havia apuntat. Per setembre vaig començar a preparar tota la documentació que et demanaven per inscriure’t, que eren les notes de 3r d’ESO i la renda per càpita de la teva casa. Després també havies de completar una sèrie d’informació bàsica i et feien unes preguntes. En aquest punt és són fan una gran selecció entre la gent que s’ha inscrit.
Com va ser el procés de selecció?
Després d’això, et feien un examen escrit de dues hores i és aquí on descarten a molta gent. Em varen fer un examen a la sala de conferències d’un hotel davant la mar. El vaig fer pràcticament damunt la mar. Era un examen tot en anglès amb una part escrita, una de “listening” i una altra de “reading”. A més, havies d’omplir una sèrie de preguntes sobre la teva personalitat. Això sí, tot en anglès.
Aquesta era la selecció final o encara seguia el procés?
No. Després quedaven seleccionades 600 persones per anar a Canadà i unes 600 més per a Estats Units. Tu decidies a quin país et volies presentar. I pel gener, ja havies de fer una presentació oral en anglès via Skype. Després de la presentació sabies que et demanarien preguntes que podien ser en castellà o en anglès.
I com et vares preparar?
Jo ja havia estat 4 mesos a Anglaterra quan era a 2n d’ESO i control l’anglès, però el tenia un poc oxidat. Vaig estar practicant sobretot l’oral. Al final, la presentació va ser en anglès, però les preguntes no. I no vaig tenir cap problema.
De què va ser la teva presentació?
De fotografia. Els vaig contar que la fotografia és saber mirar amb uns altres ulls, i que les coses allà hi són, que miram i moltes vegades ens passen desapercebudes. Per això, l’important és trobar dins l’ordinari allò que és extraordinari.
Què et van demanar després?
Al principi, ells ja et diuen que si et donen la beca, hauràs de renunciar al que facis, probablement. És a dir, saben que d’aquestes 600 persones, moltes seran les millors fent un esport, tocant el violí, etc. A mi em varen demanar que si me n’anàs a un poblet perdut de Canadà, 
on no hi hagués res, on fins i tot l’església fos lletja, com els podria assegurar que final de curs aconseguiria 20 fotos bones? Jo els vaig dir que les coses hi són i que només t’has de fixar en les petites coses i fer composicions abstractes. Les coses no han de ser belles de per si, sinó que tu has de trobar la seva bellesa i saber plasmar-la en una fotografia. Després també em varen demanar sobre la meva família, el perquè volia anar a Canadà, que si durant un any m’enyoraria, quin rol tenc a casa, com són els meus amics…
I com et veus un any fora de casa? Penses que t’enyoraries molt?
He estat 4 mesos fora amb 13 anys. Supòs que puc estar-hi 1 any amb 14 anys. No em preocupa gaire, la veritat. És un procés que ja he passat una vegada sent més petit. I això és el complicat, l’adaptació, el moment en què arribes, perquè un cop fa 3 mesos que hi ets, ja està. Jo partesc amb avantatge respecte a els altres companys. Probablement els altres això no ho han fet encara.
El que més em reté són els amics d’aquí. Allà no em preocupa, perquè puc fer amics a tots els llocs. Jo jug a bàdminton, i estic becat i competesc a nivell nacional cada cap de setmana, però si me’n vaig, deixaré d’entrenar, perdré la beca i deixaré de veure els meus amics de la península. A alguns els convidaré a Mallorca a venir uns dies, però a la resta no. Els amics de Mallorca els veuré quan torni.
Actualment, competeixes a escala nacional en bàdminton. Després de tornar de Canadà continuaràs jugant-hi?
Només per a passar-m’ho bé, no per competir. Un cop perds el ritme, ja és molt difícil recuperar-lo. Després em dedicaré als meus estudis.
Per què vas seleccionar anar a Canadà i no als Estats Units?
Tu et presentaves a un o l’altre país. Estats Units em feia por en el sentit de què et pot tocar anar a Califòrnia i estar beníssim, o et pot tocar l’Amèrica profunda, com Oklahoma o Texas, i has d’anar els caps de setmana a cantar gospel o a veure el rodeo i estar perdut al desert. I això no em fa gens de gràcia. A més, ells ja et diuen que no aniràs a ciutats grans. És a dir, que si et toca Nova York, com a molt aniràs a un suburbi. Per tant, pots estar a una zona que estigui bé o anar a parar al desert.
I en canvi, a Canadà sempre estàs envoltat de natura, tens un riu, una muntanya, platja, un bosc, o la neu, que aquí no la veig sovint. A més, et diuen que allà les famílies no cobren, ja que ho fan per l’experiència. Des del principi et duen a fer activitats perquè els canadencs són molt d’estar en família. A més, com que estic molt ficat dins el món de la fotografia, podré veure coses que aquí no puc veure. D’altra banda, el sistema educatiu canadenc és molt parescut al finlandès i en canvi als Estats units no. A Canadà és molt didàctic, més parescut a l’anglès, on vaig anar.
Ja saps a quin poble aniràs? Quan t’ho diuen?
Sé que aniré a la província de Nova Escòcia. El destí final te’l diuen 2 o 3 setmanes abans de partir.
Què faràs en tornar de Canadà?
Tornaré al CIDE.
Que té que el CIDE que no tenen altres escoles per tu?
El tema educatiu. El professorat m’encanta. He tengut professors molt bons que m’han ajudat molt perquè he tengut moments que m’han costat. Tenc molt bona relació amb ells i s’han implicat molt amb el tema de la mediació i de les altes capacitats.
A més, m’agrada el funcionament més transparent de l’escola, el fet que sigui una cooperativa. També que sigui una escola en català, on els professors parlin en català i on intentin que es parli en català.
Com es nota la transparència dins les aules del CIDE?
Tenim la funció del delegat per comunicar coses. Sempre ens demanen per cada tema, com les vagues, ens deixen parlar, fer propostes, si volem fer algun comunicat, el podem fer. És molt democràtic. Per exemple, pel 50è aniversari ens deixaven triar si volien fer una actuació o no. Ens donen llibertat per fer coses.
Què vols ser en un futur? Què vols estudiar?
Vull fer enginyeria naval. De petit volia ser enginyer naval, pirata i arquitecte. A mesura que em feia gran, vaig descartar el fet de ser arquitecte. I ja de gran, vaig pensar que ser pirata ja no tocava, així que em vaig quedar amb l’enginyeria. Sempre m’ha agradat la mar, les barques. De fet, nosaltres tenim una barca i sempre li deia al meu pare de sortir a veure motors. Necessit sentir-la, tenir-la a prop. L’enginyeria em permet fer coses a la mar, veure com funcionen les barques… també m’agrada el disseny gràfic i la part més tècnica. Junt les dues coses i em surt enginyeria naval.
